partit nacional del poble maputxe
Gustavo Quilaqueo és el president de Wallmapuwen, el primer partit nacional del poble maputxe, que actualment està intentant aconseguir la seva legalització a Xile. Quilaqueo ha completat una gira per diferents nacions europees, amb l’objectiu de conèixer les lluites nacionals de pobles com el gal·lès, l’irlandès, el basc, el gallec o el català i també d’establir lligams amb formacions polítiques europees. Entre d’altres, el líder de Wallmapuwen ha establert contactes amb el Plaid Cymru, amb Aralar, la Unió Democràtica Bretona, el Sinn Féin i, a Catalunya, amb Esquerra Republicana.
És poc habitual que un poble autòcton d’Amèrica organitzi un partit polític amb la reivindicació d’autonomia territorial i política al seu eix i que faci servir el terme «nació» per autodefinir-se. Per què ho fan, els maputxes?
D’una banda, té a veure amb la història. Vam ser un poble independent fins al final del segle XIX. El record roman viu en part de la gent. De l’altra, potser es relaciona amb la llarga història dels maputxes, sempre relacionats amb potències veïnes com els inques i els espanyols, amb els quals el nostre poble signava tractats, tenia relacions diplomàtiques i polítiques de tu a tu, com estats diferents. Encara podem esmentar un tercer element, i és que molt aviat els líders i les organitzacions maputxes van participar en processos polítics a Xile, potser perquè van creure que era la via per sobreviure. Aquesta consciència històrica de ser maputxes ens fa diferents d’altres pobles.
-El procés per inscriure el seu partit, Wallmapuwen, va començar el passat novembre, i malgrat això, la formació encara no ha estat legalitzada. Per què?
Perquè hem hagut de supeditar els plantejaments a la base jurídica xilena. Ha hagut problemes amb conceptes ideològics, programàtics i simbòlics. Ens han posat objeccions al concepte de «país maputxe» (Wallmapu) i també a l’autodeterminació. Hem hagut de justificar l’ús del mapudungun. També ens van objectar l’ús de la bandera nacional maputxe. Després de modificar tot això, hem de seguir tot un procés que comença per la inscripció, la publicació al diari oficial i la recollida de 5.000 signatures, que encara no hem començat i que cal fer davant notari.
-Així que, davant d’aquesta lentitud, vostès han decidit presentar-se a les eleccions municipals del proper novembre, però com a candidats independents.
És clar. Després d’agost farem la inscripció definitiva del partit i, si no hi ha error, es publicarà al diari oficial i llavors tindrem set mesos i tres dies per aconseguir les 7.000 signatures. I, lògicament, volem aprofitar la convocatòria electoral per recollir-les.
-Hi ha una cosa que no veig clara: com pensen aconseguir els seus objectius polítics (reconeixement com a poble, impuls al mapudungun, l’autonomia política...) si els ho han tombat tot abans de legalitzar-los com a partit?
Hi ha dues condicions. Una, generar un ambient que permeti que es donin aquestes transformacions, és a dir, que el conjunt de la societat xilena assumeixi la descentralització i l’aprofundiment de la democràcia. Cosa que també podem mirar d’aconseguir amb altres forces. No serà fàcil, però no hi ha possibilitat d’avançar sense això. I aquest canvi va de la mà d’un mínim d’organització social i política, i tard o d’hora de mobilització, que faci sentir al poder que hi ha un actor polític emergent. Que faci reaccionar l’Estat. El partit és un instrument per fomentar aquest procés, i si aconseguim guanyar alguns espais electorals, ens pot facilitar el procés. Per exemple, guanyant una alcaldia.
-Això, a les municipals d’enguany. L’any 2009 hi ha més comicis.
Tenim eleccions parlamentàries i presidencials. Què passaria si un vot conscient de 50.000 persones pogués decidir una elecció a la presidència de Xile? Les coses estan molt igualades, podria ser...
-Des que vostès han dit que pretenien organitzar un partit polític s’ha detectat un cert nerviosisme als sectors conservadors de Xile: senadors dient que la integritat territorial podria estar en perill, el diari El Mercurio publicant que vostès tenen lligams amb Batasuna... Li sembla que hi ha un certa nerviosisme?
Jo crec que sí. Es difícil palpar-ho objectivament perquè el procés no ha avançat prou, però crec que sí, que aquests són els mecanismes del sector conservador, lligat a la dreta política i econòmica, per a la qual tot allò que faci olor a posar en dubte la idea d’una sola nació -xilena o argentina- li provoca la necessitat de reaccionar. Si això ha causat un cert temor, compte!, coordinem els esforços perquè significaran un impacte més gran. Es tracta que passin a considerar que això no és un petit ensurt, sinó que hi ha un tema de fons que estan obligats a discutir perquè davant tenen un interlocutor polític. La criminalització i la manipulació de l’Estat tampoc són noves. Però crec que ens dóna més dividends que costos, perquè ens ha posicionat davant d’una audiència nacional i internacional. Ha reflectit una mica el que succeirà quan donem el pas de la legalització.
-Vostè ha vingut a Europa i s’ha entrevistat amb líders de partits polítics de nacions com Gal·les, Irlanda, el País Basc, Irlanda, Catalunya... Ha pres contacte amb realitats que van a ritmes diferents. Quina impressió li han causat?
Que són lluites de llarga duració en què els pobles no han renunciat als seus drets legítims i conculcats. Això implica que nosaltres no anem pel mal camí. Quins elements compartim? L’estratègia del diàleg polític, els drets humans, la via democràtica, la consciència nacionalitària... Hem vingut a conèixer aquesta diversitat de realitats no per copiar receptes, perquè el model haurà de fer-se a Xile i a la manera maputxe. Però serveix per constatar que aquests processos estan succeint a d’altres llocs, i que els maputxes no estem pas allunyats de la realitat. A més, ens permet veure que cal compartir lluites en un món globalitzat, perquè una de les poques vies que tenim és la relació entre els pobles.
-A la majoria d’aquests processos que vostè esmenta a Europa, la reivindicació lingüística ha jugat un paper central. És el cas dels maputxes i del mapudungun?
Les dades dures són preocupants. Es diu que només el 22% dels maputxes parlen el mapudungun.
-Perquè només el parlen maputxes, és clar.
Hi ha un capellà que el va aprendre, però és excepcional. El mapudungun es parla a la família i al camp, sobretot la gent més gran de 40 anys. Es donen totes les condicions perquè la pèrdua de la llengua s’aprofundeixi. Però ens hem adonat que altres pobles s’han hagut d’enfrontar a una situació similar o pitjor, i han buscat estratègies per superar-la. Els primers a tornar a donar valor socialment i políticament a la llengua som nosaltres, encara que només siguem una part de la societat maputxe. El repte és com fer que es detingui aquesta davallada i que, per exemple, sigui la meitat del poble maputxe qui parli de nou el mapudungun.
-Doncs digui’m com.
Aquests dies, a Gal·les, ens deien que tota una generació va perdre la llengua gal·lesa. No s’havien plantejat de recuperar-lo. I, en canvi, ara porten els seus fills a que l’aprenguin. Quan la nostra pròpia gent ens diu: «Per què hem de recuperar el mapudungun, si no ens serveix, si el que val avui és aprendre anglès?». La resposta és: i als gal·lesos, de què els serveix el gal·lès? Això ho dic perquè podem exigir als responsables polítics avançar en això. Si aconseguim conquerir espais polítics, ho podem posar en pràctica. Imagini un municipi amb un alcalde amb un discurs d’aquestes característiques: allà, el mapudungun pot ser valorat i utilitzat. Nosaltres mateixos fem l’esforç que els documents que publiquem siguin bilingües. Però cal que quedi clar que un procés així implica una decisió política, una capacitat tècnica i una institucionalitat capaç de dur-la endavant. Encara som lluny, i és un dels reptes polítics que tindrà Wallmapuwen.
-El seu partit insisteix molt en la qüestió de la terra, de la vinculació dels maputxes amb el territori on viuen -almenys, molt més que altres pobles que no hi donen tanta importància. Per què?
Som un poble amb 10.000 anys d’història i tenim la nostra pròpia concepció del món. No en va, ens anomenem maputxes, on mapu vol dir «terra» i che, «gent». I és important, perquè d’aquesta concepció nostra sorgeixen valors: nosaltres en destaquem quatre: el kimun (una societat ha de tenir saviesa per actuar), el norche (la rectitud i la honorabilitat), el newen (la força, el valor) i el küme (estar bé, perquè un poble ha d’estar bé des de l’ànima, però també des de fora, disposar dels elements materials perquè la teva bondat s’expressi). Pels maputxes, tots som persones des del moment que naixem, i a més, ho fem amb una d’aquestes quatre qualitats. I anem incorporant els altres elements a mesura que aprenem i creixem. Els elements d’aquesta concepció poden servir com a principis polítics i ètics. Poden orientar-nos per triar els nostres polítics!
digg it
del.icio.us
Armanhaquésa qu'ensaj d'escríver en lenga nosta suu net
